La reinundació del mar de Aral podria evitar emissions massives de CO₂ i generar milers de milions de dòlars en crèdits de carboni

La dessecació del mar d’Aral està àmpliament considerada com un dels desastres ambientals més grans de la Terra. En el seu moment va ser el quart llac més gran del món, però va començar a desaparèixer durant la dècada de 1960 després que els rius que l’alimentaven fossin desviats per a grans projectes de regadiu. Avui s’ha transformat en un extens desert salí, amb greus conseqüències socials i ecològiques. Una nova recerca publicada a Science i liderada per científics del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC) demostra que el llit dessecat del mar d’Aral no és només un símbol de pèrdua ambiental: també és un component clau del balanç de carboni de l’Àsia Central i una oportunitat de mitigació climàtica que ha passat en gran part desapercebuda.

Els llacs i mars interiors tenen un paper important en el cicle global del carboni perquè acumulen matèria orgànica als seus sediments durant llargs períodes de temps, emmagatzemant carboni que originalment havia estat retirat de l’atmosfera per plantes i algues. Tanmateix, quan aquests sistemes s’assequen, aquesta funció d’emmagatzematge de carboni es pot invertir: els sediments queden exposats a l’atmosfera, la matèria orgànica es descompon i el carboni es torna a alliberar a l’atmosfera en forma de diòxid de carboni.

L’estudi revela que els sediments exposats per la regressió del mar d’Aral han alliberat 748 megatones de CO₂ a l’atmosfera des de 1960*. Al mateix temps, els investigadors van descobrir que una quantitat substancial de carboni continua enterrada sota l’antic llit del llac i que la reinundació del sistema podria evitar l’alliberament de 605 megatones addicionals de CO₂, una quantitat aproximadament equivalent a gairebé tres anys de les emissions actuals de gasos amb efecte d’hivernacle causades per l’activitat humana a Espanya. Segons els autors, conservar aquest carboni també podria tenir un valor econòmic significatiu als mercats voluntaris de carboni, generant potencialment entre 3.600 i 18.000 milions de dòlars nord-americans en crèdits de carboni comercialitzables.

Rafael Marcé, investigador del CEAB-CSIC i autor principal de l’estudi, explica: «Hi ha un tresor ocult de carboni sota el mar d’Aral. Si aquests sediments romanen exposats, el carboni continuarà alliberant-se a l’atmosfera. Si el mar es reinunda, aquest mateix carboni podria passar de ser una font d’emissions a formar part de la solució climàtica».

Núria Catalán, coautora de l’estudi i investigadora del CEAB-CSIC, afegeix: «Quan un llac s’asseca, no només ens enfrontem a un problema hidrològic, ecològic o socioeconòmic. El cicle del carboni també s’altera de maneres que, fins ara, han estat pràcticament absents de la comptabilitat climàtica.».

Aquest estudi ha comptat amb les contribucions de diferents institucions, entre les que es troba l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB), mitjançant la feina de l’investigador Joan Pere Casas Ruiz.

El carboni que continua enterrat sota l’antic fons marí i quant podria valer

Tot i que una fracció significativa del carboni emmagatzemat als sediments del mar d’Aral ja s’ha alliberat, l’estudi destaca les 605 megatones de CO₂ que encara no s’han emès. Els investigadors descriuen aquest reservori restant com una oportunitat de mitigació climàtica que fins ara havia estat ignorada. Si els sediments continuen exposats, aquest carboni continuarà escapant cap a l’atmosfera. Per contra, restaurar una làmina d’aigua sobre una part substancial del llit dessecat del mar podria aturar aquest procés.

L’estudi explora el valor econòmic potencial d’aquestes emissions evitades. Utilitzant com a referència els preus del mercat voluntari de carboni per a projectes d’ús del sòl i silvicultura l’any 2024, els autors estimen que evitar l’emissió de 605 megatones de CO₂ podria equivaldre a entre 3.600 i 18.000 milions de dòlars en crèdits de carboni comercialitzables. Aquesta troballa reforça un dels missatges centrals de l’estudi: la restauració del mar d’Aral no s’hauria de considerar únicament una costosa intervenció ambiental, sinó també una possible inversió climàtica amb retorns mesurables. La monetització del carboni emmagatzemat als sediments mitjançant crèdits de carboni podria ajudar a mobilitzar finançament internacional, complementar els mecanismes existents de cooperació hídrica i millorar la viabilitat financera de la reinundació.

Els investigadors assenyalen: «La restauració sovint es debat principalment en termes de costos i rendiment econòmic. El nostre estudi mostra que la protecció d’aquestes enormes reserves de carboni enterrades als sediments també té un valor climàtic que podria incorporar-se a mecanismes de finançament basats en el carboni. Això aporta una nova perspectiva, expressada en un llenguatge familiar per al finançament climàtic i els mercats de carboni, i obre una nova conversa sobre com podria finançar-se la reinundació».

L’estudi també es basa en recerques prèvies de científics de l’Àsia Central per analitzar mesures pràctiques que podrien augmentar les aportacions d’aigua al llac, incloent-hi una major eficiència en el reg, l’optimització de les infraestructures de transport d’aigua i una governança més coordinada entre els països de la conca. A partir d’aquests escenaris de restauració, els autors estimen que una inversió aproximada de 9.700 milions de dòlars en millores de la gestió de l’aigua podria incrementar suficientment les aportacions hídriques per restaurar al voltant del 50 % de la superfície que tenia el llac el 1960, generant al mateix temps uns 323 megatones equivalents de CO₂ en crèdits de carboni comercialitzables.

Els investigadors subratllen que la restauració completa del mar d’Aral continua sent un immens repte tècnic, social i polític. Tot i això, sostenen que el finançament climàtic podria actuar com un catalitzador si es combina amb una millor gestió de l’aigua, cooperació internacional i objectius de restauració ecològica i social.

Tot i que el mar d’Aral és un exemple extrem, no és un cas únic. L’estudi apunta a altres regions on la dessecació de masses d’aigua continentals pot tenir conseqüències similars per al cicle del carboni, entre les quals hi ha el Gran Llac Salat, la mar de Salton, el llac Urmia, el llac Txad i la mar Càspia, aquesta última amb una previsió de dessecació substancial durant les properes dècades.

L’estudi ha estat realitzat per un equip internacional i multidisciplinari liderat per investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC), amb contribucions de les institucions següents: l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), la Universitat Federal de Sibèria (Rússia), la Universitat de Màlaga, l’ONG Aral Tenizi (Kazakhstan), la Universitat Claude Bernard Lyon 1 (França), la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, Geociències Barcelona (GEO3BCN-CSIC), l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, UIB-CSIC) i l’Institut Leibniz d’Ecologia de les Aigües Dolces i Pesca Continental (Alemanya).

Com es va dur a terme la recerca

La recerca forma part del projecte DryingLake, una iniciativa que estudia com la dessecació de llacs i zones humides afecta el cicle del carboni mitjançant canvis en les reserves de carboni orgànic dels sediments, les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la dinàmica del carboni inorgànic. Els resultats es basen en dades de camp recopilades durant una expedició científica realitzada el 2022** i en una metodologia que combina anàlisis de sediments, mesures directes dels fluxos de CO₂ i tècniques de teledetecció, incloent-hi dades satel·litàries sobre biomassa vegetal i fotogrametria amb drons, per reconstruir la dinàmica del carboni al llarg de més de cinc dècades de dessecació. Segons els autors, aquests resultats constitueixen l’avaluació més completa feta fins ara sobre aquests processos en un sistema aquàtic dessecat i suggereixen que els seus efectes persistiran durant dècades.